A l'atenció del senyor En Diego Macià Antón
Alcalde de la ciutat d'Elx

Il.lm senyor alcalde:

L'Institut d'Estudis Comarcals del Baix Vinalopó (IECBV) es dirigeix a vosté, com ha fet en altres ocasions, amb la finalitat de posar en el seu coneixement un fet preocupant en tant que posa en perill el patrimoni arquitectònic d'Elx.

Malauradament, en el darrer any han desaparegut el centre de la ciutat uns importants espais de trobada ciutadana, els cines, part indiscutible de la nostra vida. Nasquerem al segle del cinema, i mentre aquell en desenvolupava les tècniques, ens féiem grans davant les pantalles, atrapant a la retina un bon grapat d'imatges inoblidables.

Ara, inútils, els edificis que servien per contenir l'exhibició del cinema —una particular dedicació de la disciplina arquitectònica— corren el perill de desaparéixer també, i això que la tipologia d'edificis per a cinematògraf ha donat magnífics exemples a Elx, com a d'altres ciutats del país o d'Europa on ja no poden mostrar restes d'aquest naufragi. La història del cinema forma part de la nostra història, però també de la història de l'arquitectura.

Els il·licitans, i l'Ajuntament, com a responsable últim de la protecció del conjunt d'edificis històrics d'Elx, tenim ara l'oportunitat de conservar aquestes peces úniques, imprescindibles per entendre l'evolució d'aquest tipus d'arquitectura. Destruir-les seria negar la seua vàlua, a més de fer malbé la memòria d'un poble, construïda també des de les sessions dobles, o des de les revistes de varietés.

No es conserven els més antics exemples de cines. Desaparegueren, per la seua condició d'eventuals, les barraques de fira que explotaven l'invent quan va arribar al país. Tampoc tenim un dels edificis que s'aprofitaren quan la novetat es convertí en la millor forma d'entreteniment. Ens referim al Teatre Llorente. En canvi, sí gaudim de l'altre, o millor dit del que es va alçar sobre ell, el Gran Teatro. Van perdre el primer local exclusiu per a l'èxit del cinematògraf, el Cinema Coliseum, i així podríem allargar-ne la llista.

Després de la guerra, van sorgir dues iniciatives dedicades a entretenir el poble i —sense oblidar les representacions dramàtiques— a atraure nous espectadors. Eren els cinemes Capitolio i Alcázar. El primer, que seguia l'arquitectura casticista que es feia a Madrid en aquells moments, va ser un cinema d'estrena, mentre que l'Alcázar, ajustat arquitectònicament a un racionalisme reconeixible als nostres carrers —a la Corredora, al carrer del Salvador, a la Replaceta de la Fregassa—, va esdevenir un cinema de barri.

Els dos pertanyen, amb diferències formals ben notables pel públic a qui anaven destinats, a un estadi de l'evolució funcional de la tipologia que es trobava sota l'influència de la rendibilitat. Al costat de les pel·lícules programades, la imatge exterior d'aquests nous edificis va ser considerada un element de vital importància per a captar l'atenció dels vianants i obtindre, així, l'èxit mercantil. S'obtingué, doncs, una de les majors consecucions per aquesta tipologia: convertir l'arquitectura en propaganda de l'activitat que es desenvolupava a l'interior. A Elx ens donà una excel·lent mostra, de la qual encara gaudim, es tracta de la façana del cinema Alcázar, amb la marquesina i amb la cantonada curva convertides en una fita visual i formal entre la pobre arquitectura que es feia a la ciutat.

A més, els projectes de l'Alcázar i del Capitolio garantien el fàcil i ràpid recorregut de cada espectador al seu seient escollit, i impedien que els fluxos contraris d'espectadors arribaren a creuar-se en les vesprades de màxima afluència de públic. Mentre que als teatres les obertures coincidents d'entrada i eixida estaven ubicades en el vestíbul, als cinemes l'accés i l'evacuació de públic solien realitzar-se per obertures diferents en espais distants.

Cercant més rendibilitat encara, el cinema es va exportar als barris obrers, si bé res roman de tot allò, als grans temps dels cinemes, que durarien fins que el negoci dels empresaris es va unir amb l'aprofitament dels promotors i començaren a projectar-se cinemes, com El Palacio del Cine i l'Altamira, que ocupaven la mateixa planta que els edificis de vivendes.

De tots és conegut el lamentable estat de la indústria del cinema, per molt que ens enganyen les unflades xifres de les multinacionals, a les mans, i sobretot a les butxaques, de les quals es troben les passions cinèfiles arreu del món. Patint aquesta situació de dominació empresarial, ningú, encara que siga un empresari molt romàntic, pot mantenir-se al front d'una empresa que no li reporta beneficis; ningú, encara que siga un espectador molt cinèfil, pot obligar-los a perdre diners.

Però, també és cert que on no aplega la voluntat privada, ha d'intentar arribar la iniciativa pública, que ha de fer conscient a la població d'aquest valuós patrimoni arquitectònic que encara posseïm, a més d'establir els fonaments que permetran la recuperació d'aquests espais, malgrat que en els casos de sales com l'Altamira o els Odeón és tasca molt complicada el fet de donar-los una funció pareguda a la que han exercida fins fa poc, a causa de les seues característiques no gaire atractives. Cas a banda serien les sales Aana, ocultes darrere la bonica façana modernista del que va ser una fàbrica tradicional d'espardenyes, i més a prop, per tant, de la voluntat dels grans cinemes.

Si ens aturem a pensar en aquests, trobarem, en canvi, condicions espacials, funcionals i formals totalment recuperables, si bé no com el que van ser, sí com nous espais per a la cultura, integrats a la ciutat, en edificis pertanyents a una identitat ben coneguda, o al menys com a espais que ens permeten conservar d'alguna forma l'esperit d'aquest temps, el cine. No es tracta tant de crear un museu, encara que sí que som partidaris que es conserven les peces de mobiliari que en resten a l'interior i que mostren com s'ha anat desenvolupant l'activitat cinematogràfica o teatral a la ciutat. A l'Alcázar, per exemple, es conserven, a més d'un piano i la tramoia de l'escenari, els tres models de butaques que han ocupat en diferents èpoques la platea i l'amfiteatre.

Una solució podria ser la seua adquisició per part del Municipi i la consegüent rehabilitació o, al menys, el reforç de la pervivència mitjançant una política de protecció que permeta l'actuació conservadora sobre aquests grans edificis per a reintegrar-los a la ciutat, potenciant el gran centre comercial obert que suposa el centre. No solament demanem la garantia que es mantinga l'important contundència urbana de les façanes —exemples únics a la província— i del volum, si nó que l'interior es respecte, no debades Serrano Peral a l'Alcázar i Pérez Aracil al Capitolio dedicaren una acurada atempció als elements decoratius significatius —com ara, la cúpula d'inspiració àrab, tots els falsos sostres o les traceries estrellades del primer o l'escala i les riques ornamentacions florals del segon—, d'una bellesa que es difícil trobar ja a Elx, i que pertanyen a la memòria comuna de tot un poble, que és, sens dubte, la dipositària del treball i les decissions dels nostres avantpassats per fer del poble el que ha arribar a ser. Entenem, doncs, que són edificis per a conservar.

Tenim una particular forma que podem escoltar als nostres carrers per anomenar l'acte cinematogràfic, Estan fent tal pel·lícula a aquest o a l'altre cinema. Demanar que puguem continuar emprant-la és massa arrogant per la nostra part, però sí que està en les mans dels il·licitans, en les nostres paraules ara, el fet de defensar l'arquitectura moderna, la pèrdua de la qual és irreparable. Aquests edificis són un llegat de les tècniques i hàbits constructius d'una altra època que podem encara oferir als nostres conciutadans i als nostres visitants. Si es perden el Capitolio i l'Alcázar, juntament amb la resta de sales tancades, ningú mai més no podrà arribar a entendre com es veia cine en una sala gran a Elx.

Volver