Página inicio
Presentación
Estatutos
Actividades
Asóciate
La Rella Fiestas
Enlaces
Eclipse1900 Recursos didácticos

 

AMPLIAR

Conferencia

Turisme, litoral i arquitectura en el Baix Vinalopó
Impartida por el arquitecto Andreu Martínez, 15 de octubre de 2003 en Elche


I

Molt abans que vingueren a les nostres platges les primeres onades de turistes estrangers i nacionals, la gent del Baix Vinalopó, des de la segona meitat del segle XIX, va començar a practicar l'hàbit de l'estiueig. Algunes famílies de la comarca i llocs limítrofs, pertanyents a la incipient burgesia, abandonaven la ciutat quan arribava la temporada i es traslladaven a les poblacions costaneres.

Per a fer front a aquestes necessitats, a més dels habitatges integrats en els nuclis urbans de tipologies tradicionals, es van erigir enfront de la mar, però desvinculades de les trames urbanes, les primeres "cases adossades". Les administracions estatals fomentaven aquestes edificacions i permetien concessions de terrenys situats en la frontera marítima. Els "xalets" de Guardamar, els del Pinet o els de Santa Pola són els primers assentaments estiuencs al litoral del Baix Vinalopó. Atès que l'estiueig no es va limitar a les classes adinerades sinó que es va anar estenent, gradualment, a majors segments socials, també es van construir tot tipus de barraques i casetes desmuntables.

El conjunt d'aquestes edificacions, mobles i immobles, van definir la primera façana marítima dels poblats riberencs. Aquest nou front urbà va adquirir rellevància i va ser objecte d'algunes actuacions arquitectòniques que atenien les demandes de l'oci estival de forans i natius. Ací es van alçar els primers hostals i, dins de la mar, es van construir balnearis que, en alguns casos, també funcionaven com a sales de diversió o ball, seguint el model dels Piers anglesos. Excepte alguns habitatges i fondes, l'arquitectura vinculada a l'estiueig era fràgil i provisional, reflectia la pròpia estacionalitat del fenomen i presentava un caràcter efímer.

En qualsevol cas, les pràctiques de l'estiueig i del turisme van fer impacte en el conjunt de la societat, cosa que evidenciava que el temps d'oci era una conseqüència del grau de desenvolupament econòmic del país. La revolució industrial, que va transformar les ciutats en fàbriques i mercats alhora i que va introduir la societat de consum, havia començat a assentar les bases d'explotació de les vacances, i les convertí en un producte de masses: el turisme com a factoria, el litoral com a matèria primera i l'arquitectura com a mercaderia elaborada a costa de consumir i oferir paisatge com a reclam. Oci i negoci units.


II

La indústria turística, com a tal, no va iniciar l'arrancada fins als anys 50, una vegada superat el desastre de la Guerra d'Espanya i de la postguerra europea, quan el règim franquista va normalitzar les seues relacions polítiques. Espanya, "Reserva Espiritual d'Occident", es revelaria com la millor "Reserva de Sòl Turístic". Bo seria recordar que el Ministeri d'Informació i Turisme es va crear el 1951 i va desaparèixer el 1977, en sincronia amb la Dictadura i l'època del "desarrollismo".

L'Estat, conscient del potencial econòmic del turisme (les divises eren una de les majors fonts de riquesa), intenta convertir Espanya en una potència. No és casual, doncs, la potenciació de les inversions en infraestructures de comunicació (carreteres i aeroports) i la refundació de la Xarxa de Paradors Nacionals. La importància del turisme com a indústria i de l'arquitectura com a agent últim s'exposaven en les paraules del ministre en la revista "Arquitectura" el 1964: " Toda arquitectura ha tenido siempre conflictos con el paisaje. (...) Paisajes como un nuevo complejo de Naturaleza urbanizada al servicio del hombre ". Amb aquest discurs s'alçava la veda: l'Administració tutelaria l'urbanisme i buscava el suport del sector de la construcció i de l'arquitectura.

Mentre el negoci immobiliari especulatiu s'estenia pels barris dels afores de les ciutats, té lloc l'arribada dels primers turistes europeus. Els motius per què s'elegia Espanya com a destí turístic estaven molt clars. Si bé la irrupció de l'automòbil facilitava els desplaçaments, les invasions de més al nord dels Pirineus no eren ja d'índole romàntica o aventurera, encara que aquest país se li seguira considerant exòtic. Els atractius residien en la bellesa de la costa, la benignitat del clima, el nivell de vida i l'hospitalitat de la gent.

Tant els turistes estrangers com els estiuejants espanyols requerien allotjament per a les seues vacances. Aquestes necessitats de residència van fomentar el naixement d'una indústria immobiliària i hotelera que va fer créixer les poblacions litorals. Com assenyala el professor Fernando Vera, la implantació del turisme en les comarques del sud valencià ha seguit un model lineal d'assentaments urbans, en paral·lel a la costa i a la carretera nacional que la voreja, i recolzat en les ciutats existents o construint centres de vacances de nova planta aprofitant les excel·lents condicions paisatgístiques. Aquesta transformació del territori s'ha materialitzat entre dos models urbans: la "Ciutat-Jardí" i la "Ciutat Funcional", trames d'habitatges individuals i trames de blocs comunitaris.


III

Des dels anys seixanta, a l'estiueig tradicional del Baix Vinalopó es va sumar el turisme nacional i alguna porció de visitants estrangers. Deixant de costat les preferències d'aquesta minoria, en aquest litoral ha predominat el model de ciutat turística funcional ordenada per zones d'usos concrets, creant trames urbanes amb traçats i densitats que aparenten una continuïtat formal edilícia bulliciosa a l'estiu i de fantasma a l'hivern. En aquests enclavaments urbans, per ordre cronològic, es distingeixen tres tipus diferents d'actuacions arquitectòniques: els blocs d'apartaments, els grups d'habitatges adossats i els complexos arquitectònics amb equipament comunitari.

Inicialment van predominar els blocs en edificació oberta amb diversos apartaments. Xicotetes promocions, proporcionals a l'escala del primitiu sector de la construcció, situades sobre parcel·les en què s'allibera part de l'espai interior en quedar els immobles exempts. Es tracta d'un producte més assequible econòmicament que els habitatges unifamiliars, ja que comparteixen elements comuns. L'arquitectura, en aquest cas, es fa ressò tardà dels corrents de l'arquitectura internacional, l'abstracció de formes de les quals es matisa amb les àmplies terrasses, i els edificis semblen artefactes dipositats en sèrie sobre el territori urbanitzat. Des de Guardamar, passant per Platja Llisa, Gran Platja, Santa Pola de l'Est o els Arenals del Sol, hi trobem les edificacions més habituals fins a la crisi del petroli de 1973-75, que configura un nou paisatge urbà amb l'extensió de les façanes marítimes i on abunden les arquitectures privades i escassegen els equipaments públics, ja estan les platges que els supleixen. La iniciativa privada invertia minimitzant els costos d'urbanització abrigada per una Administració còmplice que esgrimia l'eslògan de "Turisme és Progrés".

Amb la Democràcia arriba la nova legislació urbanística (1975-81) i es fomenta la llibertat individual. El dret a major privadesa en la propietat convenç els espanyols que comencen a preferir els habitatges unifamiliars encara que siguen adossades o apariades. En els anys anteriors i posteriors a la dècada dels vuitanta irrompen amb força en les trames turístiques els conjunts d'habitatges en fila, en filera o agrupades. Es tracta de promocions més acords amb les noves exigències del mercat, que si en un principi s'executen amb una baixa qualitat material aquesta es va superant amb el pas dels anys. Aquests conjunts vénen a ocupar els nous plans parcials o les illes buides dels sectors del vell planejament. L'arquitectura, en aquest cas, com a mercaderia, es fa ressò de les noves modes del pop i el vernacular, assumint la demanda d'un suposat "estil mediterrani".

Abans dels noranta es detecta la presència dels grans grups de capital que ja havien pres posicions quan redactaven el planejament que vorejava o s'assentava sobre paratges naturals propietat de l'Estat: les dunes de Guardamar, la serra de Santa Pola o el Clot de Galvany a Elx. Aquests grups immobiliaris van introduir l'actuació a gran escala. Igual feia que s'edificara en blocs exempts que en habitatges adossats; es tractava d'executar no ja alguna desena sinó centenes d'habitatges. Els projectes de "El Llac d'Elx" o "Gran Alacant", que es remunten als setanta, serien paradigmes d'aquestes propostes. La innovació d'aquestes macrourbanitzacions radica en el fet que els habitatges es distribueixen perifèricament i s'acumulen els espais lliures en una àmplia zona per a destinar-la a l'oci comunitari privat. En realitat, en aquests conjunts residencials s'evidencia que els espais que havien de ser públics es privatitzen i l'agent urbanitzador executa menys urbanització traslladant el seu cost als futurs usuaris. Ara, a més de l'arquitectura, en el preu es paga cada fragment de ciutat turística privatitzada en la qual els espais públics són els menys, els carrers escassegen i els jardins, com els "patis", són particulars.

Al capdavall, en menys d'un segle, la indústria turística immobiliària ha transformat el litoral en aquesta cadena que suposa la nostra societat industrial i del benestar: produir per a consumir i consumir per a produir més, fins i tot arquitectura. El que resulta trist és que la matèria base d'aquest procés, el territori i el seu paisatge, s'està destruint. Serra, dunes i marjals estan constrets per la pressió de les trames de les ciutats i el conglomerat d'arxipèlags urbans. Caldrà pensar de posar algun límit, encara que només siga per preservar la font base del turisme: un paisatge que pot esgotar-se o entrar en col·lapse a canvi d'haver construït un excés de producte arquitectònic.

volver